Jordi Solé Tura

Jordi Solé Tura se’n va i amb ell s’acaba una etapa de la història de l’Espanya democràtica: val a dir de la transició de l’Espanya de Franco a l’Espanya europea.

No ens enganyem: els qui més van matinar per a implantar la democràcia a Espanya van ser els comunistes. Sabien que si ells manaven la cosa no duraria, i sense deixar de pressionar per quotes de poder,  van facilitar el camí a una colla de reformadors de noms ben explícits en quant al seu origen: Adolfo (Suárez) i Rodolfo (Martin Villa).

La participació d’en Jordi en la ponència redactora de la Constitució, va ser importantíssima, sense renunciar als seus ideals fonamentals va contribuir al consens assolit. Cisneros, Pérez Llorca, Herrero y Rodríguez de Miñón, Roca i Junyent, Fraga Iribarne, Peces-Barba i Solé Tura, són noms que ja mai moriran, la història d’Espanya sempre més els portarà associats.

També ell i un altre dels pares de la Constitució, l’estimat Miquel, van ser part de la Comissió dels vint, redactors de l’Estatut de Sau, el nostre primer estatut de la democràcia.

Solé, amb veu distorsionada, emetia des de Bucarest la salutació que els d’aquí rebien amagats a casa: “Aquí Radio España Independiente, emisora pirenaica”, com dient: som aquí a tocar, ja arribem!

Poc a poc va anar entrant en la “modernitat política” que representaven els exiliats a Paris, com Jorge Semprún i Claudín.

El socialisme va arribar al govern amb Felipe González i dos catalans hi van ser: Narcís Serra, primer Ministre de Defensa i després Vice President del Govern, i Jordi Solé, Ministre de Cultura.

A vegades em ve al cap la sospita de que els transformadors polítics, els qui inicien nous camins, sigui la democràcia des de la dictadura, sigui l’Estatut des de la Constitució, ho acaben pagant. Suárez, Solé i Maragall tenim més d’una cosa en comú. O no?

Des d’Argentina i amb el cor a Barcelona, envio el meu afecte a la seva família i al seu fill Albert.

Pasqual Maragall        Buenos Aires, 4 de desembre de 2009

04 Desembre 2009

Els quadres del meu germà Jordi que tenim a casa

30 Octubre 2009

Dinant amb Àngel Ros

  Magnífic dinar amb l'alcalde de Lleida.
  Els de Lleida si que en saben!

15 Juliol 2009

Temps de canvi

Les darreres eleccions han marcat un canvi de paradigma en la política catalana i espanyola. Els que no canvien massa son els Ciutadans pel Canvi, que segueixen fidels al PSC, que van dir que sí que votaven l’Estatut aquí a Catalunya però que ja el canviarien a Madrid.
 
Tanmateix en la seva ILP (Iniciativa Legislativa Popular), els Ciutadans pel Canvi proposen llistes obertes, en les que l’elector pot triar  no solament el partit sinó les persones que vota. La ILP també suggereix que tinguin proporcionalment més llocs al Parlament els territoris o vegueries que més hagin participat. Lògic.
 
Parlant de territoris: què se n’ha fet de les set vegueries? Terres de Ponent, Camp de Tarragona, etc.?   Poc que se n’ha parlat mai més. Però a l’Estatut hi eren. Una mostra més del poc respecte a les lleis. Diuen que la gent no respecta la llei, i és exacte: els primers en no respectar les lleis  som els qui les hem fetes. Difícilment podem esperar que la gent les respecti de bon grat.
 
Què hem de fer ara? El vot és secret, però no em raca confessar que vaig votar al qui em va semblar més expressiu, a pesar del tema nuclear, que no comparteixo. La campanya negativa dels socialistes no em va agradar gens, i sembla que no ha donat molt bons resultats, tot i que comparat amb la resta d’Espanya, se n’han sortit mitjanament bé. Vaig anar a votar amb la meva padrina (89 anys), que naturalment votava socialista, per raons òbvies. Ens van engegar d’un col•legi electoral a un altre, fins que va acabar votant en el primer i més proper a casa. Coses de l’Alzheimer.
 
Els populars, la dreta, ho van celebrar amb soroll. La meva vella amiga Rita Barberà i Nolla, de cognoms tan catalans o més que els meus, va cantar i ballar com una criatura. Amb ella i altres cinc alcaldes /alcaldesses varem crear temps enrere el C 6 i la Euroregió de Jaume I : Toulouse, Montpellier, Saragossa,  Barcelona  València i Ciutat de Mallorca.
 
 Justament ahir vaig ser a València, a Torrent en concret, on el presentador  va fer un esbós biogràfic molt precís de la meva humil persona, com poques vegades he sentit. Vaig contestar com vaig saber i desprès es va establir un col•loqui en el qual es barrejaven preguntes amabilíssimes amb d’altres pregonament “peperes” (del PP) – carregades en part de raó o si més no de sentit de la oportunitat, vista la crisi econòmica i política present,
 
Haig de confessar que últimament miro pocs diaris, però amb especial atenció un diari econòmic rosa de gran qualitat, amb una secció “Catalunya” ben nodrida informativament parlant, plena de seny. Hi col•labora Marisa Anglès, filla d’amics nostres menorquins i  excel•lent periodista.
 
No sé quan durarà la crisi. Les crisis abans duraven tres i quatre anys. Ara fa temps que no n’hi havia i estem tots un xic perduts. Tanmateix les crisis son una catarsi, no benvinguda però sí trencadora, en el mal i en el bon sentit de la paraula: trenquen esquemes, fan mal, però també trenquen vicis, hàbits adquirits i rutines ineficients.
 
“No hay mal que por bien no venga” diuen a Castella. Potser tenen raó ... en aquest cas.
 
PM

11 Juny 2009

La premsa española vista des de Buenos Aires.

"El optimismo de  José M. Lara (presidente de Editorial Planeta) ante la crisis económica. Expansión 2 de Abril 2009. Según Lara el descenso de la economía tocará fondo en el próximo otoño".
 
Bravo per l'optimisme de Lara. El 23 d'Abril, vaig ser a la Fira del Llibre de Buenos Aires. Planeta hi estava ben present. En canvi RBA, editorial catalana presidida per un argentí, no la vaig veure.
 
Sóc subscriptor d'Expansión i La Vanguardia, dos diaris més aviat liberal conservadors, que em semblen ben fets. A més a més a Expansión escriuen persones joves i preparades, com Marisa Anglés, menorquina d'origen, però barcelonina d'adopció i habitant del barri de Sant Gervasi a Barcelona.
 
"El mercado de alquiler residencial se dispara en 2008". Expansión 2 de Abril. - Sigo en castellano. - Consolarse con los datos del año pasado es un pasatiempo sin duda legítimo. Pero poco práctico.
 
"Montilla arropa a Saura". Por lo visto Montilla retó al PP a presentar una moción de censura. Es legítimo. Lo único que no entiendo es porqué el PP no la presenta. ¿Cuestión de equilibrios?
 
Solo Ciutadans pel Canvi, los modestos precursores del slogan "Change" de la campaña de Obama, se atreven a innovar proponiendo  proporcionalidad, listas abiertas y prima a los territorios con mayor porcentaje de votantes efectivos.
 
"La Seu quiere romper sus barreras. Pretende aprovechar el canal de fibra óptica que la Generalitat construye hasta Andorra para atraer nuevas empresas". Excelente noticia. Ya está bien de seguir con la decimonónica estrategia de impedir las conexiones entre España y Francia con carriles de ancho distinto para impedir la invasión. Napoleón está enterrado hace tiempo. Alguien podría sospechar que la España más alejada de Europa recela de nuestra excesiva proximidad con la Unión. A los de la Seu los tienen atados de manos entre unos y otros (ambientalistas incluidos) para impedir el alargamiento de la pista de aviación que podria convertir a la ciudad en un "hub" interesantísimo.
 
Pasqual Maragall
Buenos Aires.

27 Abril 2009

Cosas que van y cosas que no van (castellà)

Mientras voy escuchando la sintonía musical insípida y monocorde del Registro Civil de BCN, que no debe tener muchos telefonistas aprovecho para ir repasando cosas que aquí no van como mi ordenador y cosas que van como el Barça, la marca Barcelona, que está por las nubes, las obras de la plaza Lesseps – si no fuera por las obras del metro que ha de pasar por allí – las obras de la Sagrada Familia, a las que solo falta añadir el proyectado salto en arco inclinado por encima de la calle Mallorca, que daría a Barcelona la maravilla de una calle con pasarela encima – cosas de esas que solo pasan en Roma.

----------

Han pasado días y días y reanudo mi dialogo con mi mismo en el Blog.

Bad Day suena en el altavoz del ordenador gracias a la gentileza del hijo de Helena Guardans, un crack de la informática y la comunicación, como todos los niños y chicos de ahora: mi nieto toca el violonchelo!

Cosas que van. Casi todo en esta ciudad afortunada. Casi nada en este país complicado que hemos de sustituir por una Europa grande que parece que nunca llegará, porque el actual presidente de turno es un individuo con ideas por lo menos curiosas, por no decir estrafalarias. Cuando demonios habrá un Presidente Europeo con poderes, elegido por sufragio universal o algo semejante, que mande sobre un ejército y nos haga poner la mano en el pecho cuando se ice la bandera al son del himno de Europa, la 9ª Sinfonía de Beethoven, con letra de Schiller que mi abuelo tradujo al catalán ( “Joia que ets dels Deus guspira, engendrada dalt del cel”  etc.)? Cuando, cuando, cuando? como dice el tango o el valsito criollo.

Cosas que van: Obama y el cierre de Guantánamo y la retirada a plazo  de Afganistán. Que no van: la precipitación del gobierno español, que ha querido ser el primero en un tema que requiere mucho tiento y pocos protagonismos.

Ayer estuve cenando con Jospin y el Cónsul francés en Barcelona, Pascal Brice. El cónsul ve las cosas con más distancia y ecuanimidad. No deja de ser lógico. Aparte de esto tiene una residencia cerca de la cruz de Pedralbes que ya querría yo para mí. De pequeño yo quería ser cartero, sereno o embajador. Pues eso: embajador, o mejor aún cónsul. La embajada en Buenos Aires creo recordar que me la ofrecieron – no sé si para premiar los servicios prestados, pero lejos. Fue finalmente Rafael Estrella, granadino y buen amigo. Y buena persona.

Bien pensado, la lástima fue que yo no imaginaba que mi hija se iba a quedar en Buenos Aires, casarse y tener a Maia, mi nieta preciosa, a la que voy a ver dentro de poco. La primera nieta, la primera futura mujer – ese artefacto superior al hombre, insustituible para el mantenimiento de la especie, que podría imaginarse sin hombres con un buen sistema de bancos de semen, con el único problema de que las mujeres se aburrirían: los hombres somos sus payasos, sus juguetes, pero poco más. Lo cual no quiere decir que las mujeres no quieran a los hombres. Son los hombres, según el novelista de moda, los que no quieren a las mujeres. (Aunque dicen que el libro no va de esto).

Seguirá.

26 Març 2009

Visita a Quatre Camins

L’altre dia vaig visitar la presó de Quatre Camins.

Vaig tenir una trobada amb els interns que escriuen a la revista Trobades Casuals.  L’edita el centre penitenciari.

Penitència és el que hi fan, pels seus pecats. Millor dit, pel que el codi penal tipifica com a delictes.

I molta reflexió, fan. Imagineu estar 24 hores 365 dies l’any en un espai tancat, amb les mateixes persones i privats de llibertat. Aquesta gent reflexionen, i molt. En saben un niu. Llegeixen. Estudien. Són savis. A la força. És molt recomanable parlar-hi; observen el món des d’una perspectiva ben diferent. Hi ha de tot, com a tot arreu.

Els que fan d’articulistes van voler compartir amb mi les seves reflexions a través d’una entrevista per la seva publicació.

Em van preguntar sobre temes d’actualitat: sobre la riquesa i la pobresa. La mateixa moneda, dues cares. Però especialment sobre la reinserció, sobre el rol de les presons, sobre les condemnes, sobre tot allò que els afecta tant directament.

Preguntes sense respostes senzilles i directes. Crec en la reinserció, i en les presons si són vehicles de reinserció, sinó, no. Cal molt d’esforç pe aconseguir presons dignes i professionals motivats. Que aquell que s’ha equivocat entengui que ho ha fet i pugui esmenar els seus errors.

Què passa amb la víctima o víctimes del seu error? Aquí és on es complica la cosa. Mereixen reparació, en alguns casos impossible. Com es repara la pèrdua d’algú? Tanmateix en cap cas la venjança arregla res: potser solament i momentàniament la necessitat de compensació (ull per ull), que sent la víctima o els seus propers. I ni això.  Cal no oblidar-ho.

Tenim un estat democràtic, que garanteix uns drets i reclama uns deures. El nostre sistema judicial, com tots, dista de la perfecció. S’ha de millorar. Ha de ser més àgil, ràpid i comprensible, en definitiva més just. A Catalunya amb la Consellera Tura al capdavant, i els esforços de l’Albert Batlle, crec que anem pel bon camí, tot i que ens en quedi molt per recórrer.


P.S. Vaig demanar passar uns dies reclòs al centre, per comprendre’n la realitat. Em posen pegues eduint a la seguretat. Quin contrasentit, no?

09 Març 2009

Llegint la premsa 07/12/2008

A l’Argentina, llegeixo a El País (edició internacional del 7 de desembre

Pàgina  1 “Obama anuncia el mayor plan de gasto público en la historia de Estados Unidos. La inversión supera el billón de dólares. Infraestructuras y tecnología. Se crearan 2,5 millones de empleos.”
És dir, tornem a Keynes. 

Pàgina 1 Foto preciosa d’Scarlet Johanson: “Ahora ya soy mayor”.
No sap el que es diu..

Pàgina 32 Segueixen les declaracions de l’actriu: “Es imposible tener perspectiva de una misma. Cada día te ves en el espejo”.
Ja m’agradaria veure-la cada matí al mirall i no pas veure el que jo veig quan em miro. Diuen que hi ha dements senils que acaben no coneixent a les seves famílies. Jo, de vegades, a aquestes hores, penso: “¿Qui serà aquest paio del mirall, amb el seu coll arrugat, fent unes olleres profundes i amb unes orelles saltones? Em sona. Es diu Pasqual, com el seu avi valencià. Aquest soc jo”.

Mentre escric això, sona, amiga, la música barroca del CD. És la meva companya nocturna i diürna, la meva amant de veritat..
Però segueixo amb l’actriu d’origen noruec: “Ningú cuidarà de mi millor que la meva mare”, explica.
Ja voldria jo tenir a la meva mare. Va morir a la tornada de Roma, a l’Hospital de Barcelona amb el cor destrossat. Morir del cor deu esser la millor manera de morir, sobretot si no t’operen i tens una mort dolça com al del meu avi poeta. Envoltat pels seus Tretze fills i la seva esposa anglesa - andalusa, Clara.

“Mi  voz grave me alejó pronto de los papeles de rubia tontita y ligera” segueix explicant la Scarlett.
Menys mal. Una de les millors pel•lícules que he vist és, sens dubte, Match Point de Woody Allen. Aquesta pilota final que es queda a dalt de la xarxa i que pot caure a una banda o a l’altre decidint el partit i la vida de que la juga.

Ja ho he dit altres vegades. La música és mitja vida i l’ordinador l’altra meitat. Segueixo amb Mozart al PC en aquest matí gris d’un Buenos Aires d’aire tardorenc, tot i que aquí a l’Argentina, es primavera.
Avança el temps. Un dia més  va passant plàcidament . un dia menys en el que ens queda de vida. Es llei de vida, diuen. I de mort. Però de mort dolça, que s’acosta suaument. No de mort  sobtada i esportiva: diuen que els deus s’emporten aviat als escollits, a aquells a qui més estimen. No és el meu cas, no em deuen estimar tant. Ni jo a ells.

El diari explica que: “Zapatero relega la reforma de la Constitución”.
Però també diu que el 88% dels ciutadans demana canvis a la Carta Magna.

"Tiempos de revuelta en las universidades".
 Les autoritats estan nervioses. Son mil•liars i tenen un objectiu: Volen una universitat diferent.

“Miles de emigrantes en Jaen para la recolección de la aceituna” y “España superará en  2009 los 4 millones de parados”. Dades significatives i vinculades.

“El Papa exhorta a Rouco a rebajar la tensión con el Gobierno (español)”

“Índices macroeconómicos de EEUU: Tasa de paro en Noviembre: 6,7%”.
La més alta des de 1982. Iguala la punta del 82 i el 89.
“
Irlanda se la juega”.
Catalunya també.

Moíses Naím escriu sobre les “Turbas inteligentes”.
Les turbes intel•ligents han arribat, per  quedar-s’hi. Gràcies a Déu.

19 Desembre 2008

Obama vs. Mc Cain (castellà)

Dia 1:

NYC amanece en un dia glorioso de otoño, de esos que solo se dan en países capaces del azul prístino y el cielo `profundo, el rojo encendido en las hojas tardorales aún vivas. A los locales les da por correr la Marathon: miles y miles de viejos, mujeres, niños, impedidos en carricoche, cojos con muleta y atletas de raza corren y corren en conmemoración de la hazaña de algún griego que debía llevar algún mensaje decisivo en alguna de las batallas que dieron nacimiento al mundo que hoy conocemos, si más no al mundo occidental – hemisferio norte. Por la noche, en el Metro, la chapa metálica que llevo prendida en  la solapa, coloreada con la efigie de Obama, no reclama la atención de los pasajeros somnolientos. El Metro sigue siendo viejo, pasablemente sucio y eficiente, con su versatilidad local/Express de trenes de parada frecuente y trenes rápidos. Parece que estamos en la calma que precede a la tempestad o a la explosión de sentimientos hasta ahora reservados. La gente ni se mira a la cara. Algún gamberro con pantalones abombados y voz chillona recorre los vagones haciéndose notar. Nadie repara. No hay revisores, no hay polis. Tranquilidad. Recuerdos de tantos años atrás, cuando bajábamos desde casa, en el West Side de la calle 102, hasta la 14, dónde estaba la New School. Bajábamos en tren, pero teníamos, no sé donde aparcado, un Ford Pinto que nos sirvió para cruzar de Norte a Sur hasta Nueva Orleans y que no sé bien dónde guardábamos.

 

Día 2:

Nos hemos instalado en casa de una amiga generosa, catalana, que vive en el East Side, en un piso lleno de gatos, agradable, sin vistas espectaculares, pero con su portero y todo. Acompaño a la propietaria del piso hasta el Aeropuerto, siempre en el Wagon que hemos alquilado y con mi fiel acompañante, que va con los ojos abiertos de par en par todo el día – aunque sin arma . M. se va a Barcelona a visitar su casa en el Baix Empordà y resolver problemas familiares.  Vuelvo de Kennedy y empiezo a regurgitar el pasado. Cuantas veces no hicimos ese mismo recorrido en 1971 – 73. Por supuesto el calvario de la entrada en NY, en los USA, sigue siendo el mismo de entonces. Eso no ha cambiado. En USA no se han enterado aun de que no son los amos del mundo y que la gente que viene no viene solo a mendigar o a matar al presidente de los Estados Unidos, cosa que un poco más y te preguntan. De donde viene a donde va, cuanto dinero trae etc. A una compañera del grupo le han descubierto un parentesco tunecino y se arma la de Dios. Me recuerda la entrada de Pepe Bergamín en EEUU, para visitar a sus hijos, cuando el vivía exilado en Uruguay y los niños en “América”, como dicen aquí, es decir, en EEUU. Al pobre Bergamín le hicieron jurar que era comunista, porque esto le situaba, creo, legalmente, en una situación de precariedad y de expulsión inminente, y él que no era comunista, sino católico,  amante del orden y no del anarquismo, firmó sin chistar, luego de explicar que él, con los comunistas, hasta la muerte iría, pero ni un paso más.

 

Día 3:

Visitas a los amigos. Carmen Zulueta de Greenebaum, mi madre americana (como ella dice) nos recibe en su casa de la 5ª avenida con la 90 y tantos. Ella fue la que nos acogió cuando primero llegamos en 1973. Recuerdo que la primera mañana que eché pie a la calle  me encontré a un tipo medio muerto, tumbado en la acera, llamé a un guardia, se acercó, le dio una suave patadita en la tripa al tipo, y como sea que éste gruñía, certificó: “he is not dead”. A la vuelta de la esquina y de esa sorpresa me encontré frente a una tienda de venta de pianos de cola en la que un pájaro tocaba Mendelson vestido de jaqué.

 

Dia 4::

Noche loca. Obama ha ganado. Primero hemos estado en Carnegie Hall en el concierto de Serrat, que por cierto solo cantó media canción en catalán, con cierta lógica porque el público era básicamente hispano y sobre todo argentino. Pero las chicas andaban locas con el noi del Clot. Él construyó de forma elegante y sutil (como pompas de jabón) las palabras de presentación de cada una de sus canciones, en términos de sucesivos proverbios orientales, de esos que no dicen nada y lo están diciendo todo.

Luego vamos al New York Sheraton  a la velada electoral oficial del Partido Demócrata, se desborda la tensión y finalmente explota el entusiasmo. Lágrimas, besos, gritos, abrazos, todos con todas, todas con todos. Obama hace uno de sus mejores intervenciones, ya sin teleprompter, totalmente dueño de la escena y de su propio rol. El mundo empieza a cambiar en ese 4 N 2008. Realmente se abre una nueva época. Quedan lejos el 11 S, los asesinatos de King, Malcom X y los Kennedy. A este no lo matarán. Entre otras cosas porque los USA ya no son lo que eran: no se pueden permitir el lujo de dejar que maten a uno que representa como nadie la esperanza de millones y millones de personas.

11 Novembre 2008

La crisi economica e dove va l'Europa

La crisi que ci accompagna puo avere delle consequence non sempre cattive. Mi spiego. Primo e sopratutto:  in paesi come la Spagna o l’Italia, siammo stati a vivere da due vicende che non sono molto interessanti a lunga scadenza: l’edilizia e il turismo. Due negozi semplici, senza valore aggiunto significattivo: speculazione e bella natura, sole e spaggia.  Niente a vedere con l’ exccelenza dei nostri prodotti manufatturati, con le nostre Università o con le ditte che fanno ricerca rischiosa. E per questo che l’attuale caduta dei pprezzi e dei valori, sia nei mercati dei capitali, in piazza affari, che nella strada popolare – uno puó  pensare – non fa male al cittadino ordinario ma soprattuto a quelli che hanno dei soldi.
 
É vero che le consequenze della crisi colpiranno soprattuto il cittadino ordinario piú che i richi. Senza dubbio. L’altro giorno sono statto a revisare il mio orlogio,  che si era messo a fare delle cose stranne, e sono stato sorpreso de la quantità de cittadini che eranno lí ad acquistare delle vicende costossísime, dei orlogi in argento e robbe del genere. Mi sonno detto: I richi sonno piú richi quando i poveri sonno in difficoltà e i salari cadono per terra. Lógico. Ma nelle crisi precedenti, soprattuto quella del 29 del secolo scorso, ma anche in quelle dei anni 70 dell’attuale, c’eranno dei millionari che si slanciavano della finestra nel vuoto. Niente a che vedere con la vicenda attuale. Adesso sono i poveri che si amazzano uno a l’altro nei quartieri popolari o si buttano dalla finestra.
 
Ma tutte le crise hanno un “coté” benefico. Una lunga serie di attivittà non produttive vanno via. I poveri si organizzano tanto come si affrontano. É vero che la prostituzione puó crescere perche il prezzo dell’oferta scende ma é anche vero che la domanda cade perchè i uomini tendono a fare l’amore in casa. É vero che tutta una serie di negozzi vanno via ma é anche vero che quelli che resistono sono veramente compettitivi e non vivono dell’aria o del governo.
 
Come si affronta la crisi nei diversi continenti? In Europa pare che le cose non andano tanto male come nell’América di Bush. Forse Obama farà altro che dare dei soldi ai ricchi per permettere a loro di offrire lavoro ai semplici cittadini. Non é da escludere que tutto si arrangerà da solo. Il capitalismo à una grande vitalità. Ma ogni tanto ( ogni 20 o 30 anni ) cade ammalatto. Ed é al.lora che i cambiamenti arrivano.
 
Quando nel 1971 - 73 siammo statti con mia famiglia a New York studiando alla New School for Social Research, il neo keynesianismo, cioé, l’idea che il capitalismo à delle crisi é che bisogna interventi publici governamentali per uscire della malattia. Oggi avemmo dimmenticatto – anche condannato come heterodoxia – questa semplice verità. Il che non significa che le soluzione alla crise sianno evidenti. Tutt’altro.
 
L’Europa deve reaggire. Unir-si da vero. Attuare insieme. Non dimenticare i G5, G7 o cosa decidanno i grandi. Ma capire che la crisi é una opportunità tanto como una noia. E che l’Europa puó gioccare un ruolo trascendente nella sua soluzione.
 

 
 

11 Novembre 2008

Llegint la premsa (setmana del 13 al 17 d'octubre)

El diari econòmic "Expansión" publica un reportatge sobre els darrers incidents produïts a les centrals nuclears  espanyoles. La noticia va acompanyada  d'un mapa on apareix la situació de les diferents centrals. Es curiós, però a Madrid no hi ha cap central nuclear.

El 14 d'octubre. "El País" destaca unes paraules del president del Brasil, Lula da Silva: "La cultura es portadora de universalismo".  I de nacionalisme, caldria afegir-hi.

El 15 d'octubre, Andreu Missé, corresponsal de " El País" a Brussel.les, explica que la UE uneix forces davant de la recessió. Compte, en el text es diu que  la crisi financera eclipsarà altres assumptes importants com "la lluita contra el canvi climàtic, la seguretat i el pacte sobre l'emigració".     

El mateix dia, "El País" anuncia que "Obama comença a governar la crisi (econòmica dels EUA)". Good news. Entre les propostes del candidat demòcrata m'agraden les retallades fiscals per a les famílies que guanyin menys de 250.000 dòlars l'any (182.800 euros)  i per als jubilats que guanyin fins a 50.000 dòlars. També la rebaixa fiscal  de 3.000 dòlars per cada empleat que contractin durant els anys 2009 i 2010.  Una altra mesura és la d'ampliar els subsidis d'atur i eliminar temporalment els impostos sobre els mateixos, la creació d'un sistema de préstecs extraordinaris per a petites empreses i la prohibició  a les empreses de crèdit beneficiades pel pla de rescat d'executar hipoteques en 90 dies si les famílies  fan un esforç real per pagar.

També el 15 d'Octubre, El País titula "El insoportable pasado de Kundera" referint-se a l'acusació de que, el 1950, l'escriptor havia denunciat a un opositor al règim comunista txec. Qui és que no té un mort a l'armari?

A la mateixa edició, el canceller cubà, Felipe Pérez Roque, adverteix: "No deben hacerse ilusiones de que vamos a renunciar al socialismo".  Llàstima, ara que tot canvia...

20 Octubre 2008

MAD 5 BCN 0

En un reciente viaje a Madrid a buscar apoyos contra esto del Alzheimer, se nos ocurrió ir en tren AVE, o sea, en castellano, Alta Velocidad Española. En el viaje  sucedieron una serie de cosas cuando menos curiosas. Se nos ocurrió ir a un hotel de lujo y añoramos los viejos hoteles de nuestra juventud. En cambio el tren fue una delicia: ni chequeos, ni aeropuertos distantes, ni prohibición de teléfonos móviles, música agradable etc.

Todo empezaba bien. Desembarcas en Atocha, en pleno centro y vas a lo tuyo. Luego visita a una subasta de arte, con mayoría de cuadros de pintores catalanes, y público madrileño: gente simpática y sabia, es decir, que sabía lo que quería. Te enteras entonces de una serie de cosas: te enteras de que la famosa T+ de Tàpies es también T de Teresa, su mujer. Yo que soy amigo de Antoni y  Teresa no había reparado en ello. En Madrid te lo cuentan. De  repente te tropiezas con una Infanta, educadísima y parca. En fin, todo perfecto. Luego sales a la calle: las calles están limpias; no hay obras por todas partes como en BCN. La subasta de arte estaba ubicada en el viejo Hotel Palace, con amigos que te instruyen: esta noche una dama conocida de Madrid da una fiesta. Nos invitan a Diana y a mí cenar. Fantástico. Iremos. Pero antes pasamos por el hotel a cambiarnos.

El hotel de lujo, creo que propiedad de  catalanes, es el no va más. Desde esa base hemos realizado estos días una serie de visitas a empresarios para recaudar fondos contra el Alzheimer - aquello que yo llamo Eisenhower, cosa que en Madrid no acaba de gustar: no en vano le recibieron aquí a ese señor un millón de ciudadanos enfervorizados. Eisenhower metió a España en la ONU en el 1954 a cambio de las bases militares en España, que por cierto aún existen. Torrejón, no tanto como antes, que está demasiado cerca de Madrid. Pero Rota sí.

Llegas al lugar de la cena, en los arrabales elegantes de Madrid y empiezas a encontrarte a gente conocida. Sale todo a pedir de boca. Tropiezas con amigos de entrañable recuerdo … y allí empiezan los problemas .¿Cómo se llamaba este chico alcalde de tal ciudad próxima a Madrid?  Tiene una mujer encantadora. Bono no se ha presentado. Polanco Jr. tampoco. Debe estar con Felipe y Slim. Pero aparece una vedette elegante, que habíamos conocido en BCN, recordamos viejos tiempos de revista y quedamos a cenar en Leopoldo, en Barcelona, después de las elecciones americanas de Noviembre. Su marido apuesta por Mc. Cain, yo por Obama. (Eso era antes del subidón reciente de Barack. ) No es que el hombre, que imagino más bien del PP, no prefiera a Obama: más bien le cae simpático.  Pero dice que los blancos nunca votaran a los negros. Ya lo veremos.

De vuelta al hotel empiezan a surgir problemas. Me pongo a escribir estas notas y el ordenador se desordena: empieza a intercalar abajo párrafos escritos arriba y además avisa: “Batería baja”.  Encima no tengo luz.  El hotel es tan perfecto que no hay modo de apagar la luz. Ni el televisor. He tratado de llamar abajo pero no tengo el teléfono del hotel, no viene por ningún lado. Y decido apagarlo todo. Estaba por llamar a la Info de Telefónica, que es de los pocos servicios públicos, con el AVE, que funciona a la perfección, gracias a esos funcionarios diligentes con acento afro americano que te sueltan inmediatamente el número que buscas, previo aviso grabado de que la consulta te costará x euros … pero el telefonito móvil se queda sin pilas y no hay dónde enchufarlo.

¿Qué hacer? como diría Lenin. Abro el ordenador,  porque como he quitado la tarjeta de la entrada de la habitación para evitar luces y ruidos, excepto el de la refrigeración, que no cesa, no hay luz alguna, pero ni así: se acaba la batería del Fujitsu Siemens portátil. Durmamos.

10:30  de la mañana. Ya en Atocha a bordo del AVE y apunto de salir. Gracias a la amabilidad de un señor que tiene un ordenador con cargador del mismo paso, puedo proseguir el relato. Copio textual de lo que he manuscrito con Boli rojo a primeras horas de la madrugada.

Pues no lo encuentro. Dónde lo habré dejado ? En la habitación del hotel? En la maletita de Diana? Quien sabe?

El tren se desliza suavemente sin sobresaltos ni altibajos. Una delicia. Voy para BCN, la ciudad densa, abigarrada, ruidosa, a veces caótica, siempre en obras, de turismo multicolor más bien modesto, de clase media (eso sí: con nuevos ricos rusos y chinos). La ciudad que vino hace nada en el Financial Times como el colmo de la desdicha y la felicidad, de la belleza y la miseria. La ciudad de Woody Allen. La mía. Me acerco a ella pensando: “en el fondo te añoro”. Vuelvo antes de hora porque María, la mujer de mi hijo, se ha puesto a parir. Nolasco, nuestro tercer nieto, de apellido catalán y noruego, está a puntito de nacer.

Sí: Barcelona tira mucho. “La nostra ens agrada més”  le dijo un día una señora en el Liceo a su marido cuando éste señalaba entre el público a las queridas de sus amigos. Pues eso. Querida BCN.  Coqueta y traidora a veces, pero aún con sus pecados, nuestra, nuestra, como dijo el poeta.

La meseta se desliza suave y velozmente hacia atrás. Estamos llegando a casa.

Pasqual Maragall  Octubre 2008

Post Scriptum: Luego encima el Barça de Guardiola y Messi le clava un 6 a 1 a un correoso Atlético de Madrid.

17 Octubre 2008

A la platja d’Espalmador

Aigües cristal•lines, transició entre el groc de la sorra i el blau del mar passant pel taronja i el verd. Estirat i acariciat per les onades suaus, soc al paradís. Els nanos petits  juguen amb la sorra, la Diana és al moll de les roques amb els grans. Ara la música dolça de Robbie Williams i el suc de granada de la nevera alimentada per una corrent autogenerada no sé com, perquè la illa no té connexió amb les xarxes elèctriques.

Tanmateix aquestes lletres arribaran allà on siguin els nostres fills, els nostres amors, els nostres amics, gràcies als satèl•lits que els americans van posar en òrbita en el seu moment. Sembla ser que per anar d’Espalmador a Barcelona, o tant se val, de Rupià a La Bisbal, s’ha de passar per Chicago. A veure si l’Obama ho arregla. El que no s’arregla sigui amb el Toshiba que uso ara o amb el Microsoft de casa, és que si cliques un pèl, un pelet, fort, el que escrius s’intercala unes línees amunt o uns mots enrere.

Tinc dos articles enviats i no publicats: un el vaig fer el 18 de Juliol, ara fa una setmana, i El País el va rebutjar, essent finalment publicat en versió catalana pel Punt Diari de Girona. Si puc l’adjuntaré aquí en la versió castellana. L’altre, sobre l’Estatut, el vaig enviar a El Periódico, i tampoc ha sortit. Va anar a parar a periodistes amics per a correcció, a iniciativa del diari, desprès de consultes d’alt nivell, el van corregir, vaig donar el vist i plau … i tampoc ha sortit. Entre altres coses, sembla, perquè hi deia que si ara que el poble de Catalunya ha referendat, (fa 2 anys!), ara pot venir un jutge del Tribunal Constitucional i dir que no val.

M’he discutit asprament amb amics d’esquerres amb criteri propi i independent, que mantenen que potser és equivocat haver fet el referèndum abans de passar pel Tribunal Constitucional. Però fins i tot ells admeten que en tot cas, si el TC esmena l’Estatut, el referèndum s’hauria de repetir. Lògicament.

Quin país! Sempre ens quedarà l’Obama, que no governa aquí ni enlloc encara, però està conquerint Europa (200.000 persones l’escoltaven fa uns dies a Berlin). I ja sabem que Europa té la dimensió, els símbols i els recursos que s’han de tenir avui per a ser algú en el món al costat dels EUA, Mercosur, Rússia i la Xina.

Be tot això trigarà. Tot va molt lent, fins ara. La lentitud de la justícia de la que parlava Shakespeare és encara exasperant. En això els americans també ens passen la ma per la cara. Un exemple de lentitud: fa uns dies van enxampar Radovan Karadzic, el presumpte criminal serbi, i l’han dut al TPI, al Tribunal Penal Internacional. Ja era hora! Amb Tarik Kupusovic, alcalde musulmà de la ciutat de les tres religions, Sarajevo, que va ser arranada per cristians, vam assistir a La Haia al judici de Tadiç, un criminal menor. 7 jutges internacionals, (xinès, anglès, italià, sudamericà etc.) van jutjar aquell home, que una seva víctima havia reconegut casualment en un carrer de Berlín, va ser jutjat i engarjolat. No sé si encara hi és, perquè d’això fa ben bé 10 anys. Karadzic, psiquiatra, era l’instigador, en els seus escrits i discursos, de l’extermini dels musulmans bosnis. Vivia a Pale, l’antiga capital, i d’allà no hi havia qui el tragués. Poc a poc les coses van posant-se a lloc.

Ricard Pérez Casado, ex  alcalde de València deu estar content. Quan en aquells anys dramàtics Solana em va demanar un nom per anar de mediador internacional a Mostar, l’altra ciutat conflictiva entre moros i cristians, no vam dubtar: en Ricard era l’home. I en efecte, en poc temps va reconstruir el pont entre moros i cristians sobre el riu Most. Crec que ell no va poder venir al judici de Tadiç – la que sí que hi era és la Margarita Obiols, “a la sazón” secretaria internacional del govern de la Generalitat.

Que lluny queda tot això ara, arran del mar blau i acompanyat de la música dels grills. El món millora. Els catalans, amb el nostre innat optimisme, solem dir: “no hi ha un pam de net”. Doncs sí que n’hi ha. A Espalmador, a la Haia i aviat a Washington.

29 Juliol 2008

Gabilondo

L'altre dia Gabilondo va parlar ex abundantia cordis,  i bé, molt bé. S’ha de ser de San Sebastián  per a parlar sense papers i sense perdre ritme, i no dir cap tonteria ni cap paraula sobrera. Leopoldo Rodés, un autèntic senyor de Barcelona, i factor crucial en la obtenció dels JJOO, el va presentar amb la brevetat i la concreció que distingeix a una part de la  gent rica d’aquesta ciutat. Aquest home va ser també el que va posar en peu el MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, a tocar de la plaça dels Àngels i dissenyat per Richard Meier. Vem aprofitar, a la catalana, que Meier estava fent al museu de Frankfurt i tenia els salts de l’Atlàntic pagats per a fer a cost reduït el disseny del museu. Això els catalans també ho tenim. No estirar més el braç que la màniga. El que no podem evitar es que els gamberrets amb els skate board escantonin les voreres de la plaça. A veure si l’Hereu hi posa remei. N'és capaç. Però no serà fàcil.

A Richard Meier l’havia conegut en un sopar organitzat a New York per Immaculada de Habsburgo, la directora de l’Spanish Institute. Sé que vem aprofitar Meier per resoldre urbanísticament el problema insoluble del triangle que hi ha la Via Augusta, cantonada amb Ganduxer i la Ronda Gral. Mitre, que incloïa un barranquet amb aigua i tot. És un dels indrets més curiosos i jo diria que relativament més elegants de Barcelona. S’hi va posar un banc alemany de llarga història a Catalunya.

Bé: diuen que els catalans som garrepos. Rodés és una prova del contrari. I diuen que els vascos són de poques paraules, però hi ha excepcions, i Gabilondo n’és una. Però com parla aquest home! De carrerilla y sin papeles. Aquest home és “la veu”, com Frank Sinatra però sense necessitat de cantar. I a sobre té memòria, això que escasseja cada dia més.

Em va recordar les entrevistes que em va fer quan els Jocs Olímpics. Jo vaig esmentar la de la Olga Viza des de Madrid, que va donar lloc a un malentès famós. Ens van fer un dúplex Laussana – Madrid amb Felipe González i ell, quan li van preguntar què opinava de Pasqual Maragall, va dir que era com la bota malaia – val a dir, una tortura consistent en que et posen una bota i te la van apretant, apretant,  fins que cantes o petes. Però els de la ràdio van entendre “gota” en comptes de “bota” – confusió que més aviat empitjporava les coses perquè ja no era que t’apretaven el peu sinó que et foradaven el cap amb un goteig persistent que acabava fent forat. D’aquí va sortir el títol del llibre potser més conegut que s’ ha fet sobre mí: “La Gota malaia”.

Dit això, que bé que parlen els madrilenyos, sobre tot si són bascos!

16 Juliol 2008

USA (en anglès)

Let me begin my tale on my recent trip to America with Diana, my wife, by going back to the moment we woke up in our hotel in Las Vegas the day we were going to come back after a short trip to the capital of Nevada.

First news in the waking up hours TV program was that prices of housing were going down in Nevada. This in Europe would be rather good news. Because the limiting factor in Europe is land. Land is scarce and density is the limiting factor. Having a plot of land in Europe means being someone. Yet in Kansas is the other way around. There I asked once about the price of land (since I was preparing my Doctoral Dissertation on that subject), and the answer to my question was “it depends”. It depends on what? On the amount you want. If you buy more the price goes down – the unit price.  If you buy more they make you a deal.

In fact that was one of the causes of the discovery of America. Not as much of the discovery of South America by Spaniards but more so of the later colonization of North America by British and Irish people. Those islanders couldn’t possibly have room in their overpopulated islands after the discovery of some vaccines that extended life expectancy at the end of the 19th century.  The subsequent filling up of the less productive hills and calves in their land made emigrants of many of them. Around 25 % of the Irish population fled to the US and Canada after a potato famine.

Actually the North of America was poorer than  South America. But it was Americo Vespuccio who gave the name to the continent, not Cristoforo Colombo, another Italian, who was working for the Spanish Monarchs.  Thus America became the generic and Colombia the specific of the New World. The Spanish called Indians the tribes they encountered because they thought they had arrived in India in 1492. In fact they were trying to get to the species producing territories of the East Indies and China, when they hit a land that Europe didn’t know. The only thing Colombo did know, or presume, was that the earth was a globe and not a platitude. It’s only a few centuries ago that we know it.

You know? Italians have always been quicker than Spaniards in pulling revolvers out. They also got to merchandise recycled Spanish oil in fancy Italian bottles and serve it in sophisticated Italian restaurants in Mid Town NY. They even re-invented and marketed the habit of my childhood: “sucar pa en l’oli”, i.e. dipping bread in oil cups, something which is not done any more in our country.

America is therefore a re invention of Europe that ended up saving Europe from internal self-destruction. The first and second World Wars were fought mainly in Europe and won by Americans. The American allies were as important as the internal resistance, and more decisive.

All of this was coming to my mind last week in Las Vegas. My American experience has always been embedded in this sort of grand scenario. And puzzles me again and again because of its mixture of grandeur and, excuse me, bad taste – in the European sense of the word: “ostentation”, “color”, “noise”, “wealth”, “bad taste” and the like, are terms usually employed in Europe to label a nation and a way of life to which we owe so much and that still surprises us because of its extremes of generosity and greed.

These days I met people of tremendous stature in their apparent casualness. People working in architecture, in health, in wine growing … All of them have in common a way of addressing the issues that is unmistakably American. Going to the point. Meaning business. A bit naïf if you want (it is telling that the word has to be a French word) but finally an attitude disarming all prevention.

It is possible that my Alzheimer  Foundation will be helped by Americans. Of course no American lacks a European or Eastern past. Ruvo and Katchaturian are names that speak for themselves – they speak Italian and Armenian. It is fortunate that a bunch of international Catalan / Spanish professionals trained in America have began to attack the memory troubles, the illness of the future, in alliance with such distinguished hosts.

We shall overcome. Some day. (http://www.youtube.com/watch?v=kGU-VFLXVms)

PM

11 Juny 2008