Dimecres, 19 de Desembre de 2018 Pasqual MaragallCastellanoPasqual MaragallEnglish
Pasqual Maragall
Inici | Bloc de Notes
imatge superior

30 d'abril de 2008

Projectes i lectures

No sé si coneixeu el llibre de Josep Mª Vallès sobre l’agenda imperfecta, com ell diu, del Govern del Canvi o Govern Maragall, que ha introduït una interessant visió anti-heroica en les plàcides aigües de la retrospectiva política a Catalunya. Ara tot sembla ordenat i a l’hora massa previsible. Només cal llegir els articles d’Antón Costas a El País i de Germà Bel a La Vanguardia sobre Barcelona i els seus serveis i infraestructures, i veure les reaccions que susciten. Aquest és un país poc acostumat a l’escrutini i al debat obert.
 
La diferència entre aquest llibre de Vallès i d’altres sobre la mateixa matèria és que la crònica prové d’una persona que “hi era”, en el sentit de que formava part del govern, les deliberacions del qual, com se sap, són secretes. Secretes mentre dura el govern? No, per sempre teòricament. I el cert es que Josep Maria Vallès quasi no en parla: només del “com”, no del “què”.
 
Ara justament estava llegint un comentari d’un dels analistes de resultats electorals d’aquest país, Oriol Bartomeus, i m’ha sorprès que no parli (o quasi) del salt electoral del socialisme català de 1995 al 1999, que es manté al 2003 i cau en picat al 2006 tornant als nivells inicials. Al 2006 va quedar primer Convergència. En canvi a les eleccions generals recents, que és quan el PSC actua més com a PSOE de Catalunya, els resultats han estat magnífics. Tant, que Zapatero ha guanyat a Espanya mercès al pànic que el PP provoca a Catalunya; a Madrid i València el PSOE ha perdut clarament.
 
En l’article de Bartomeus és palès també un “aburgesament” del vot PSC. El vot socialista del 2008, assenyala l’autor, és menys metropolità. L’Eixample i Les Corts són els que aporten més guanys al socialisme mentre que Nou Barris Horta / Guinardó i Sant Martí creixen menys. També es pot pensar que els pobres s’han fet una mica més rics i que les coses tendeixen a igualar-se.
 
Amb Antón Costas comentàvem que la bona consciència d’aquest país és de pedra picada. No tenim Àrea Metropolitana (la va suprimir Pujol l’any 96), les vegueries tornen a baixar el cap davant les diputacions, no pintem gran cosa a Europa – en fi, quasi cap dels projectes del catalanisme clàssic ha anat endavant del tot.
 
No n’hi ha per a tocar campanes. Tot és molt fràgil. Començant per l’Estatut, que ara els jutges han de decidir si és constitucional o no, quan ja el poble l’ha referendat. Però certament en tres anyets Déu n’hi dò la feina que es va fer. No solament l’Estatut. També el finançament. I les competències en quasi tot, llevat dels aeroports. A Joan Clos ens hagués agradat a molts  veure’l a AENA (Associació Espanyola Nacional d'Aeroports), que és on es deia que havia d’anar; tant de bo! També s’ha dit que pot ser ambaixador.
 
Fa poc vaig rebre l’excel•lent ambaixador espanyol, fins ara, a Portugal - Enric Panés. Sembla que torna cap aquí. Els nomenaments no paren. L’Enric és un dels millors ambaixadors que tenim, però pot haver-li sortit un competidor d’aquests que solen haver-hi a Madrid, ben col•locats.
 
La política és la secció més frívola, i per tant la més divertida, de la vida humana.  El teatre i la òpera, també – però són imitacions de la vida, no la vida mateixa. I l’amor és el més apassionant, allò més distret, però sol acabar en malaltia o rutina. La política es més distreta. I el periodisme no es que sigui, però pot acabar essent, el refugi dels polítics retirats.

No és el meu cas, en principi, però hi tendeixo. Un article, entrevista, entrada al meu bloc, o similar, cada setmana, és cosa sana. Parlaré amb Catalunya Ràdio per veure si tornem a engegar les entrevistes. M’ho passava bé.
 
Pasqual Maragall

 

 

Entrades més noves | Entrades més antigues

imatge inferior

Sobre aquest lloc web | Avís legal | Contacte | © 2007 Oficina de Pasqual Maragall i Mira