Dimecres, 19 de Desembre de 2018 Pasqual MaragallCastellanoPasqual MaragallEnglish
Pasqual Maragall
Inici | Bloc de Notes
imatge superior

16 de juliol de 2008

Gabilondo

L'altre dia Gabilondo va parlar ex abundantia cordis,  i bé, molt bé. S’ha de ser de San Sebastián  per a parlar sense papers i sense perdre ritme, i no dir cap tonteria ni cap paraula sobrera. Leopoldo Rodés, un autèntic senyor de Barcelona, i factor crucial en la obtenció dels JJOO, el va presentar amb la brevetat i la concreció que distingeix a una part de la  gent rica d’aquesta ciutat. Aquest home va ser també el que va posar en peu el MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, a tocar de la plaça dels Àngels i dissenyat per Richard Meier. Vem aprofitar, a la catalana, que Meier estava fent al museu de Frankfurt i tenia els salts de l’Atlàntic pagats per a fer a cost reduït el disseny del museu. Això els catalans també ho tenim. No estirar més el braç que la màniga. El que no podem evitar es que els gamberrets amb els skate board escantonin les voreres de la plaça. A veure si l’Hereu hi posa remei. N'és capaç. Però no serà fàcil.


A Richard Meier l’havia conegut en un sopar organitzat a New York per Immaculada de Habsburgo, la directora de l’Spanish Institute. Sé que vem aprofitar Meier per resoldre urbanísticament el problema insoluble del triangle que hi ha la Via Augusta, cantonada amb Ganduxer i la Ronda Gral. Mitre, que incloïa un barranquet amb aigua i tot. És un dels indrets més curiosos i jo diria que relativament més elegants de Barcelona. S’hi va posar un banc alemany de llarga història a Catalunya.


Bé: diuen que els catalans som garrepos. Rodés és una prova del contrari. I diuen que els vascos són de poques paraules, però hi ha excepcions, i Gabilondo n’és una. Però com parla aquest home! De carrerilla y sin papeles. Aquest home és “la veu”, com Frank Sinatra però sense necessitat de cantar. I a sobre té memòria, això que escasseja cada dia més.


Em va recordar les entrevistes que em va fer quan els Jocs Olímpics. Jo vaig esmentar la de la Olga Viza des de Madrid, que va donar lloc a un malentès famós. Ens van fer un dúplex Laussana – Madrid amb Felipe González i ell, quan li van preguntar què opinava de Pasqual Maragall, va dir que era com la bota malaia – val a dir, una tortura consistent en que et posen una bota i te la van apretant, apretant,  fins que cantes o petes. Però els de la ràdio van entendre “gota” en comptes de “bota” – confusió que més aviat empitjporava les coses perquè ja no era que t’apretaven el peu sinó que et foradaven el cap amb un goteig persistent que acabava fent forat. D’aquí va sortir el títol del llibre potser més conegut que s’ ha fet sobre mí: “La Gota malaia”.


Dit això, que bé que parlen els madrilenyos, sobre tot si són bascos!


Entrades més noves | Entrades més antigues

imatge inferior

Sobre aquest lloc web | Avís legal | Contacte | © 2007 Oficina de Pasqual Maragall i Mira