Dimecres, 19 de Desembre de 2018 Pasqual MaragallCastellanoPasqual MaragallEnglish
Pasqual Maragall
Inici | Bloc de Notes
imatge superior

29 de juliol de 2008

A la platja d’Espalmador

Aigües cristal•lines, transició entre el groc de la sorra i el blau del mar passant pel taronja i el verd. Estirat i acariciat per les onades suaus, soc al paradís. Els nanos petits  juguen amb la sorra, la Diana és al moll de les roques amb els grans. Ara la música dolça de Robbie Williams i el suc de granada de la nevera alimentada per una corrent autogenerada no sé com, perquè la illa no té connexió amb les xarxes elèctriques.


Tanmateix aquestes lletres arribaran allà on siguin els nostres fills, els nostres amors, els nostres amics, gràcies als satèl•lits que els americans van posar en òrbita en el seu moment. Sembla ser que per anar d’Espalmador a Barcelona, o tant se val, de Rupià a La Bisbal, s’ha de passar per Chicago. A veure si l’Obama ho arregla. El que no s’arregla sigui amb el Toshiba que uso ara o amb el Microsoft de casa, és que si cliques un pèl, un pelet, fort, el que escrius s’intercala unes línees amunt o uns mots enrere.


Tinc dos articles enviats i no publicats: un el vaig fer el 18 de Juliol, ara fa una setmana, i El País el va rebutjar, essent finalment publicat en versió catalana pel Punt Diari de Girona. Si puc l’adjuntaré aquí en la versió castellana. L’altre, sobre l’Estatut, el vaig enviar a El Periódico, i tampoc ha sortit. Va anar a parar a periodistes amics per a correcció, a iniciativa del diari, desprès de consultes d’alt nivell, el van corregir, vaig donar el vist i plau … i tampoc ha sortit. Entre altres coses, sembla, perquè hi deia que si ara que el poble de Catalunya ha referendat, (fa 2 anys!), ara pot venir un jutge del Tribunal Constitucional i dir que no val.


M’he discutit asprament amb amics d’esquerres amb criteri propi i independent, que mantenen que potser és equivocat haver fet el referèndum abans de passar pel Tribunal Constitucional. Però fins i tot ells admeten que en tot cas, si el TC esmena l’Estatut, el referèndum s’hauria de repetir. Lògicament.


Quin país! Sempre ens quedarà l’Obama, que no governa aquí ni enlloc encara, però està conquerint Europa (200.000 persones l’escoltaven fa uns dies a Berlin). I ja sabem que Europa té la dimensió, els símbols i els recursos que s’han de tenir avui per a ser algú en el món al costat dels EUA, Mercosur, Rússia i la Xina.


Be tot això trigarà. Tot va molt lent, fins ara. La lentitud de la justícia de la que parlava Shakespeare és encara exasperant. En això els americans també ens passen la ma per la cara. Un exemple de lentitud: fa uns dies van enxampar Radovan Karadzic, el presumpte criminal serbi, i l’han dut al TPI, al Tribunal Penal Internacional. Ja era hora! Amb Tarik Kupusovic, alcalde musulmà de la ciutat de les tres religions, Sarajevo, que va ser arranada per cristians, vam assistir a La Haia al judici de Tadiç, un criminal menor. 7 jutges internacionals, (xinès, anglès, italià, sudamericà etc.) van jutjar aquell home, que una seva víctima havia reconegut casualment en un carrer de Berlín, va ser jutjat i engarjolat. No sé si encara hi és, perquè d’això fa ben bé 10 anys. Karadzic, psiquiatra, era l’instigador, en els seus escrits i discursos, de l’extermini dels musulmans bosnis. Vivia a Pale, l’antiga capital, i d’allà no hi havia qui el tragués. Poc a poc les coses van posant-se a lloc.


Ricard Pérez Casado, ex  alcalde de València deu estar content. Quan en aquells anys dramàtics Solana em va demanar un nom per anar de mediador internacional a Mostar, l’altra ciutat conflictiva entre moros i cristians, no vam dubtar: en Ricard era l’home. I en efecte, en poc temps va reconstruir el pont entre moros i cristians sobre el riu Most. Crec que ell no va poder venir al judici de Tadiç – la que sí que hi era és la Margarita Obiols, “a la sazón” secretaria internacional del govern de la Generalitat.


Que lluny queda tot això ara, arran del mar blau i acompanyat de la música dels grills. El món millora. Els catalans, amb el nostre innat optimisme, solem dir: “no hi ha un pam de net”. Doncs sí que n’hi ha. A Espalmador, a la Haia i aviat a Washington.


Entrades més noves | Entrades més antigues

imatge inferior

Sobre aquest lloc web | Avís legal | Contacte | © 2007 Oficina de Pasqual Maragall i Mira