Dimecres, 19 de Desembre de 2018 Pasqual MaragallCastellanoPasqual MaragallEnglish
Pasqual Maragall
Inici | Bloc de Notes
imatge superior

23 de novembre de 2007

Sobre López Raimundo i Paco Candel

Aquestes darreres setmanes hem tingut dues grans pèrdues. Ens han deixat Gregorio López Raimundo i Paco Candel, dos referents de temps difícils, símbols de la resistència i de la defensa de la llibertat, la democràcia i els drets polítics i socials dels individus.

Ambdós van marcar l’esperit d’una època sense la qual no es pot explicar i comprendre la Catalunya d’avui.


Gregorio López Raimundo

Gregorio López Raimundo va jugar un paper destacat en l’antifranquisme i en la recuperació de la democràcia i encarna el coratge de tota una generació de militants comunistes. La seva vida ha estat marcada per la  lluita en favor dels drets dels treballadors i de les treballadores i per les llibertats democràtiques i nacionals.

El seu perfil polític està basat en la determinació i en la tenacitat en circumstàncies difícils: la guerra civil l’obligà a exiliar-se, va viure la clandestinitat, lluny de la família i sotmès a la disciplina dels qui eren buscats per la dictadura, ajudats a voltes per persones d’una qualitat humana extraordinària, com Cristòbal Garrigosa, el pare de la Diana. Va patir la presó, la tortura i la reclusió en el camp de presoners de Saint Cyr.

López Raimundo pertany a la generació que hagué de reconstruir Catalunya i ho va fer des de dues premisses: la reconciliació i el manteniment de la unitat civil del poble.

De gran transcendència per la memòria política de Catalunya ha estat l’obra feta pel PSUC -partit que va dirigir- i que ens ha llegat la cultura catalana d’esquerres i defensora de l’entesa amb els altres pobles d’Espanya i d’Europa.

Paco Candel

Molt sovint, en la meva etapa d’alcalde, m’havia referit als “senyors de Barcelona”. O als “ciutadans honrats”  una expressió amb la que eren conegudes, en la Barcelona medieval, personalitats vinculades a determinades famílies del que en podríem dir l’aristocràcia urbana.

Per a mi, Paco Candel també fou un senyor de Barcelona, també fou un ciutadà honrat.  Fill il•lustre d’una Barcelona que durant molts anys havia vist negat el seu nom i la seva condició de ciutat.  Representant d’aquells que no tenien altre capital que les seves mans i els seus cors.

Candel va  aprendre què són els drets cívics, els drets de ciutadania reivindicant-los i lluitant-los, un a un, des de baix de tot, des de la Zona Franca. Va saber què era sentir-se dir “xarnego” en una Catalunya que lluitava per aconseguir, i ha aconseguit, esdevenir un sol poble.

Va ser un mestre de la crònica social, un sintetitzador de l’essència del que els “altres catalans” representaven i aportaven a la construcció nacional de Catalunya, un mestre en l’aprenentatge dels sentiments més nobles i bondadosos, i un mestre en la defensa dels pobres, en la lluita política i en la integració dels nouvinguts, objectiu aquest últim al que ha dedicat la seva vida fins que li ha faltat l’alè.

Entrades més noves | Entrades més antigues

imatge inferior

Sobre aquest lloc web | Avís legal | Contacte | © 2007 Oficina de Pasqual Maragall i Mira